Sortida a les 7h. del matí de la Crta de Vilassar, davant del Restaurant els Caçadors, d'Argentona. Puntuals! tenim molta feina a fer aquest dia.
Arribarem a Sidobre per per una caminada per aquest espai (cal anar preparat amb roba còmode per caminar i motxila amb aigua), dins el Parc Natural de l'Alt Llanguedoc.
Al migdia,
farem dinar de pic-nic (cal portar-se'l o comprar-lo quan ens aturem a esmorzar).
Desprès, ens arribem a Castres, on dormim, i visita a la ciutat.
El
Sidobre és una regió natural de
França, situada al
Massís Central. Es tracta d'un territori granític de 15,3 km de llargada per 6,6 km d'amplada màxima, tot cobert de boscos. El punt culminant és
Le Patau de 707 metres.
El Sidobre està format per un
granit plutònic de l'era herciana, que data de fa uns 300 milions d'anys.
El magma es va solidificar i cristal·litzar a 7,5 fins a 20 km de profunditat sobre de terrenys metamòrfics del Cambrià superior, que es va erosionar. L'estructura del Sidobre sembla una llentia espessa en forma d'ametlla i no pas un element vertical, com s'havia cregut.
El granit del part central del massís, anomenat blau, s'assembla al porfiri, mentre que el de la perifèria és més gris i clar, com la monzonita.
Format en origen com un sol bloc, ha estat fisurat i erosionat per la formació dels Pirineus i l'aigua, que han deixat unes construccions naturals remarcables:
- La Pèira Clavada a Lacrouzette, un bloc de 780 tones en equilibri en un solc natural.
- El Roc de l'oie, roca que s'assembla una oca.
- Els Trois Fromages, tres rocs superposats.
- El rocher tremblant des Sept-Faux, bloc mòbil de 900 tones.
- El Chapeau de Napoléon.
- La cova del llop.
- L'Éléphant.
- Els munts granítics de la Resse, La Balme, La Rouquette, Secun, etc.
- El llac del Merle.
- El Saut de la Truite, cascada de 25 m d'alçada.
El Sidobre no forma part de la
Muntanya Negra, ja que se'n separa per la depressió sedimentària de
Castres.
El Sidobre és una zona important d'explotació de granit, en totes les seves aplicacions.
Es tracta d'un dels aflorament granítics d'Europa, amb més de la meitat de la producció francesa.
El granit del Sidobre representa al voltant de 1200 salaris i més de 100 empreses. El nombre de pedreres explotades ha disminuït des de 1950 i s'ha reduït a una quinzena, però amb explotacions més grans. Últimament la competència de Xina ha fet que aquestes pedreres hagin de ser més competitives.
Castres (en
occità:
Castras, nom oficial en
francès:
Castres) és un municipi
francès, situat al departament del
Tarn i a la regió de
Migdia-Pirineus. Els habitants de Castres es diuen els
castresos (en occità
castrés -esa, en francès
Castrais -aise). L'any
2005 tenia 43.300 habitants.
El nom de la ciutat ve de la paraula llatina
castrum que significa
plaça fortificada. Castres va créixer al voltant de l'abadia benedictina de Sant Benet, que es creu va ser fundada cap a l'any
647, probablement sobre l'emplaçament d'un assentament
romà (
castrum). Castres s'ha fet una parada important sobre els itineraris del pelegrinatge de Sant Jaume de Compostel·la (a través de la Via Tolosina) a
Espanya perquè la seva abadia-església, construïda al
segle IX, guardava les relíquies de Sant Vincenç. És un indret d'importància des del
segle XII, i segona ciutat de l'albigesa darrere d'Albí.
Apareix en època dels visigots sota el nom de
Villa Gothorum, esdevingut
Vilagodu. A començaments del
segle IX Carlemany va donar precepte per la construcció d'una Abadia (vegeu
Abadia de Castres). L'abadia entra en declivi i el
1074 es dóna l'autoritat de l'abadia a Sant Victor de Marsella. Al
segle XII, la famosa família
Trencavell del
vescomtat d'Albí ha concedit a Castres una carta liberal que li ha permès administrar els seus assumptes de manera independent a través d'un consell de cònsols.
El
1356, la ciutat de Castres va ser promoguda comtat pel Rei
Joan II de França. Tanmateix, la ciutat havia sofert considerablement per la
pesta negra (
1347-
1348) i, després, pel
Príncep Negre d'
Anglaterra i les bandes dels mercenaris que han escumat el país durant la
Guerra dels Cent Anys. En conseqüència, el
segle XIV va ser per a Castres un període de profund declivi. El
1375, només quedaven uns 4.000 habitants sobre la riba esquerra de la ciutat, o sigui la meitat de la població del segle precedent. Després de la confiscació de les possessions de Jacques d'Armanyac,
duc de Nemours, al qual pertanyia el comtat de Castres; el comtat va ser atorgat el
1476 pel rei
Lluís XI a Boffille de Juge (Boffillo del Giudice), noble italià i aventurer que servia el rei com a diplomàtic. Però en resposta a un desacord de família entre la filla de Boffille de Juge, i el seu cunyat, el comtat va tornar sota el custòdia de la corona del rei
Francesc I de França el
1519 (vegeu
Comtat de Castres).
Al voltant de
1560, la majoria de la població de Castres ja s'ha convertit al
Protestantisme. En les guerres de l'última part del
segle XVI, els habitants han comerciat amb els protestants, la ciutat s'ha enriquit, i s'ha establert en república independent. Castres era una de les places protestants més important de la França meridional, amb
Montalban i
La Rochelle. Enric de Navarra, que més tard serà el rei de França Enric IV, s'allotjà a Castres el
1585. Tanmateix els Protestants de Castres van ser expulsats als límits de Castres per ordre del rei
Lluís XIII el
1629, i el mateix
Richelieu ve a Castres per veure les fortificacions desmantellades. No obstant això, després d'aquestes
guerres religioses la pau participa en un període d'expansió ràpida. Les activitats comercials tradicionals són restablertes, en particular en relació amb la pell, el cuir i sobretot les llanes. L'agricultura s'expandeix de nou, amb la fundació de l'Acadèmia de Castres el
1648. Castres s'ha beneficiat de la Contra-Reforma de l'església catòlica, amb la construcció de diversos convents a la ciutat, i el palau episcopal de Monsenyor Michel de Tuboeuf,
bisbe de Castres. Una nova catedral va ser igualment construïda, després de les destruccions de les guerres religioses. I potser encara més important, Castres és la seu de la Cambra de l'Edicte del Parlament de Tolosa de Llenguadoc, un Tribunal Suprem desenganxat del Parlament de Tolosa de Llenguadoc i responsable dels assumptes que impliquen els Protestants del Languedoc (una mesura de protecció atorgada per l'Edicte de Nantes). El
1665, hi havia 7.000 habitants a Castres, 4.000 catòlics, i 3.000 protestants.
Tanmateix el
1670, la Cambra de l'Edicte és transferida a
Castelnaudary, amb el gran descontentament dels habitants (fins i tot catòlics), que han perdut una font important dels seus negocis amb la sortida dels advocats i dels demandants. La revocació de l'Edicte de Nantes va seguir aviat, i Castres ha sofert molt quan un gran nombre dels protestants escollí l'exili.
Llavors va venir la pesta de
1720 a
1724. Finalment, Castres va perdre la seva carta liberal el
1758. Cap a
1760, alguns anys després del cèlebre
Assumpte Calas a
Tolosa de Llenguadoc, Castres es va fer conèixer a tot el país per l'
Assumpte Sirven: Pierre-Paul Sirven i la seva esposa, tots dos protestants, van ser injustament acusats d'haver assassinat la seva filla per tal d'impedir-li convertir-se al catolicisme. Després de fugir, van ser jutjats i condemnats a mort que es va consumir el
29 de març de
1764. Però van ser absolts per
Voltaire el 1771.
Castres està travessat de nord a sud per l'Agot. Aquest riu està vestit per velles cases virolades de les quals el pesat passat històric es projecta sobre les seves aigües.
L'
església de Sant Benet, que va ser la catedral de Castres, és avui la més important de les esglésies de Castres, data només dels segles XVII i XVIII. L'ajuntament ocupa l'antic
palau episcopal i i el Jardí del Bisbat concebuts ambdós al segle XVII pel cèlebre arquitecte Jules Hardouin-Mansart (l'arquitecte de
Versalles). Prop del palau, La
torre de Sant Benet d'arquitectura
romànica és l'únic vestigi de la vella abadia benedictina. La ciutat posseeix alguns vells casals del segle XVI i XVII, en destaca el renaixentista Hotel de Nayrac.
Castres va obrir el
1840, el
museu Goya, que conté la major col·lecció de pintures espanyoles a França, després del museu del Louvre. Considerablement enriquit pels llegats de la família de Marcel Briguiboul, s'hi descobreixen obres dels primitius del segle XIV-XVI, com a
Pacheco (El mestre de
Diego Velázquez), i obres mestres del segle d'or, Velázquez,
Bartolomé Esteban Murillo,
Ribera,
Valdez Leal,
Alonso Caro, així com tres
Goya, i una múltiple sèrie de gravats del mestre espanyol.
El museu de Jaurès ha estat igualment obert el
1954 a la seva casa natal en ple centre de la ciutat.
El teatre de la ciutat en un estil rococó data del 1904. Arreglat sobre el model de l'Òpera Còmica de París (per Joseph Galinier alumne de l'arquitecte
Charles Garnier), la cúpula interior és signada Jean-Paul Laurens.El centre d'art contemporani de Castres proposa descobrir la creació artística del nostre temps en un hotel particular del
segle XVII.
La llengua occitana només és reconeguda com a oficial, protegida i promoguda a la Vall d'Aran. A l'estat italià se li ha atorgat l'estatus de llengua protegida i a l'estat francès només gaudeix d'una acceptació a la xarxa educativa però li manca reconeixement legal. Malgrat la seva posició social precària, l'occità va ser una de les llengües oficials dels Jocs Olímpics de Torí.
4.JL.jpg){kind=small}
4.JL.jpg)
